dimecres, 30 de maig de 2012

El futur de l'agricultura valenciana

1. INTRODUCCIÓ.

Ahir va ser un d'eixos dies en els que la feina et resulta amable i productiva. En els que paga la pena l'esforç i el sacrifici d'altres dies que no ocorre el mateix. I "la culpa" la va tenir un senyor de Rafelbunyol, nascut en el 1944, Doctor Enginyer Agrònom, i per a res, estirat ni circumspecte. El senyor en qüestió era Vicente Caballer (no el pirotècnic) sinó el "politècnic" (és catedràtic en la UPV). El cas és que ahir l'agenda 21 d'Algemesí plantejava una reunió amb els agents agraris. Cooperatives, productors, comerciants, i gent vinculada al sector agrari de La Ribera. L'assistència tècnica la desenvolupa Medi XXI GSA, i a instàncies dels serveis tècnics municipals convidàrem al senyor Caballer. A les 19:30h, al Casino Liberal d'Algemesí va començar una exposició molt clara i molt positiva. En clau d'humor, però amb tota la serietat del món, i l'estima cap a la terra.

I el cas és que va donar les claus de molts aspectes que o canvien, o acabaran de destruir del tot el nostre principal valor econòmic i territorial. I no, no és cap exageració. Ho ha estat durant molts anys, i continua sent-ho malgrat la situació.

Amb ironia i un sentit de l'humor intel·ligent, però en un registre que podia entendre qualsevol, el senyor Caballer va començar explicant que havia fet molts enemics en cooperatives, Conselleria, el Ministeri, o en la pròpia Universitat, per dir moltes de les coses que anava a dir. Però que pensava dir-les igualment, i que esperava fer-se entendre. I vaja si ho va fer. En un to humil, però molt intencionat, començà la intervenció amb algunes referències mediàtiques sobre el "Levante Feliz" (sic) a nivell agrari, per a acabar posant una notícia incontestable: un llaurador rep 328 euros per 38.000 kg de taronja. (és una notícia de maig de 2012 del Levante (ací)). Concretament un llaurador d'Alzira (així que toca de prop a la gent de la meua comarca). Un altre exemple de la situació el va posar un llaurador present en el torn posterior de participació. "Amb 30 fanecades vaig donar estudis a les meues 3 filles, i vivíem. Sense luxes, però vivíem. Ara en tinc 100, i no podem viure".

Però en tot cas, Caballer va regalar perles dialèctiques als llauradors (culpables i còmplices de la seua pròpia situació en gran mesura segons les seues paraules), per als sindicats agraris presents en la sala (i que s'han "apessebrat" segons Caballer), per a la Conselleria (dirigida per ineptes (sic)), i per a la Universitat (en la qual molta gent s'ha venut a canvi de dir barbaritats per exemple sobre l'aigua (sic)). Però el més interessant de tot el que allà es va comentar ahir no va ser la definició del problema. Va ser la part propositiva. 

No sóc enginyer de la rama agrària. Tot i que desenvolupe feina en l'àmbit de l'enginyeria rural. Però subscric totes i cadascuna de les opcions que s'oferiren ahir si realment la societat valenciana vol recuperar el món agrari (i sembla que no ens en quedarà altra) i tornar a ser independents en molts aspectes. Una de les primeres mesures que va proposar va ser la concentració de cooperatives.

No té massa sentit que cada poble tinga la seua. Caballer estima que amb una per comarca seria més que suficient. A més, té una raó econòmica molt forta. 7 cooperatives en una comarca impliquen 7 gerents, 7 directors comercials, 7 locals, 7... una imatge de la ineficiència molt ben il·lustrada. A més, les cooperatives que quedaren d'eixa reestructuració haurien de recuperar l'esperit original de les cooperatives: defensar els interessos dels seus socis (el preu de la taronja) i vertebrar una unitat d'acció front als mercats i l'especulació del producte.

En aquest punt va plantejar una defensa encesa de l'agricultura com a forma de vida. NO parlem solament de producció. Parlem de cultura, de paisatge, d'aromes familiars, de formes de relació... de qüestions intangibles, però, si el llenguatge que tot el món entén és l'econòmic, també hi ha arguments. 



Imatge del paisatge agrícola de La Ribera des de l'aire. El Xúquer al seu pas per Carcaixent. Imatge: Dalmau, 2011


El fet és que a la part propositiva la solució passa per la intel·ligència. I en eixe sentit se plantegen solucions en 3 àmbits:

A). La planificació.
B). La producció.
C). La comercialització.

A) LA PLANIFICACIÓ.

No és raonable que cadascú produeixca el que li parega. Raons: tècniques i econòmiques. Tècniques: en funció de la ubicació de la terra, les característiques edàfiques (del sol), d'humitat, d'exposició... són unes o són altres, i cal planificar els cultius. També econòmiques: si se planifica el cultiu se pot cobrir tota la campanya amb garanties, fins i tot jugant amb l'oferta per tal de produir millors preus. Per a planificar els cultius cal personal qualificat i polítiques territorials integrades i amb una visió de conjunt. Si cadascú mira exclusivament la seua voluntat, és impossible que les coses canvien.

Caballer va defendre la necessitat d'evolució d'un sector i unes estructures que fa moltes dècades que no han canviat.

B) LA PRODUCCIÓ.

A més de planificar la producció, cal articular altres mecanismes. Concretament per a superar els problemes de la propietat i el minifundisme, Caballer proposa una producció en comú, però sense perdre els drets de propietat. Cada soci de les cooperatives percebria les seues rendes en funció de la superfície de terra en propietat. Així, si algun dia s'abandona la producció comunitària, se pot recuperar la terra a títol particular. Així a més resulta més fàcil mecanitzar, fer tractaments de forma conjunta, assegurar les collites en condicions millors...

De fet va posar l'exemple del que estan fent els grans terratinents. Estan deixant caure els xicotets productors per tal de comprar grans extensions de terra i plantejar aquestes opcions. El problema és que d'aquesta forma no hi ha repartiment de les rendes entre molts i sí entre uns pocs. I ací és on segons Caballer són fonamentals les cooperatives. Estes organitzacions agràries haurien de ser les que articularen la planificació i els procediments necessaris per a reorganitzar la forma de producció i les superfícies, ja que l'estructura actual fa impossible la producció. 

Cultius abandonats que han patit un incendi. Alzira. Imatge: Dalmau, 2012


Qualsevol persona pot entendre que a banda del problema econòmic, productiu i social que suposa, la destrucció del paisatge agrari, i les emissions de CO2 que d'altra forma queden retingudes en la vegetació, suposen també un problema molt greu, si bé, no és considerat en general un aspecte fonamental en esta problemàtica. En tot cas, un incendi d'un camp de tarongers posa de manifest la situació a la que s'ha arribat, i és un símptoma més de que, per complexa que puga semblar la solució, la inacció no soluciona res.

C) LA COMERCIALITZACIÓ

Cal saber vendre. I sembla, segons Caballer, que això no s'ha sabut fer. I a més, caldria que foren també les cooperatives, o una agrupació d'elles, les que ficaren de manifest el valor afegit d'un producte que ens és tan habitual com desconegut. De fet, va haver de vindre un nord-americà, un tal Linus Pauling, a cantar-nos les seues virtuts.

Pauling és l'única persona que ha sigut guardonada dues vegades amb el Premi Nobel a títol individual. En va rebre un de Química i un altre de la Pau. Aquest químic va dedicar gran part de la seua vida a analitzar i difondre les bondats d'ingerir vitamina C per a evitar malalties com la grip, el refredat i dolències degeneratives, com les cardiovasculars i el càncer. Per quin motiu no se fa servir aquestes eines, que a més de ser ja velles, encaixen perfectament en les inquietuds del segle XXI?

Pauling defensava que l'eficàcia de la vitamina C està a menjar grans quantitats de cítrics, perquè contenen altres compostos (complexos vitamínics, flavones...) que coadjuven el paper de la vitamina C com a antioxidant i contra els virus. Pauling, irònicament, lamentava que no arribaria a cent anys d'edat perquè va començar tard (als 65) a prendre sobredosis de vitamina C menjant moltes taronges. Encara així va passar de nonagenari, i va tenir la valentia de convocar en el seu moment una roda de premsa per a anunciar, amb noranta anys, que li havien detectat un càncer. Era un intel·ligent provocador, perquè de seguida va sorgir la pregunta lògica: Però no deia vostè que s'evita el càncer menjant moltes taronges? Clar, com que li'l van detectar als 90 anys, no als 50 o 60.

Avui dia, els estudis i les tesis de Pauling s'han estès i molts són conscients que menjar cítrics és el millor que poden fer per a prevenir la grip, el càncer o l'arteriosclerosi. I és solament un exemple. Altre punt que resulta interessant i que caldria començar a estudiar si se vol solucionar el problema, seria el de la traçabilitat econòmica del producte.

Seria un desgavell que els productes indicaren d'on són i quant ha rebut el productor per ells? seria com la traçabilitat dels productes químics, però a nivell econòmic. D'aquesta forma el consumidor conscient podria triar pagar uns pocs cèntims més a canvi de saber que el productor està rebent un preu digne per la seua feina, a l'estil del que fan els europeus que consumeixen productes de "comerç just".

A més, caldria emular els moviments que han fet altres sectors agraris i que no els han anat gens malament, com ara el sector vitivinícola. El turisme lligat a l'agricultura (agroturisme) o als espais rurals fet de forma sostenible per a afavorir i complementar les rendes de producció agrària (ecoturisme). De la mateixa forma que se fan visites als cellers, i se fan tast de vins, se podrien fer tast de productes agrícoles, i possible venda directa, o gastronomia associada.


CONCLUSIÓ.

El senyor Caballer va donar arguments que personalment no coneixia, i altres que sí, però que agafaren un major sentit gràcies a les seues paraules. Jo vull un futur per a la meua comarca que no passe necessàriament per models tan insostenibles com els que ens han proposat durant la primera dècada del segle XXI. No podem viure, almenys ací, a La Ribera, d'esquenes a la terra. 

Calen solucions. Propostes noves. I és que com va dir un altre savi al qual va citar Caballer, no podem esperar solucions diferents si sempre intentem el mateix. 

No pretenguem que les coses canvien si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir-li a persones i països perquè la crisi porta progressos. La creativitat naix de l'angoixa com el dia naix de la nit fosca. És en la crisi que naix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies. Qui supera la crisi se supera a si mateix sense quedar ‘superat’. Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries violenta el seu propi talent i respecta més als problemes que a les solucions. La vertadera crisi és la crisi de la incompetència. L'inconvenient de les persones i els països és la mandra per a trobar les eixides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascun, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoure-la, i callar en la crisi és exaltar el conformisme. En comptes d'açò treballem dur. Acabem d'una vegada amb l'única crisi amenaçadora que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la.” Albert Einsten.

Paisatge agrícola. La Casella. Alzira. Imatge: Medi XXI GSA, 2011. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada