L'esclafit immobiliari que la costa mediterrània (molt especialment la valenciana) ha patit (mai millor dit) en els darrers anys no ha implicat únicament la destrucció de milers d'hectàrees de cultiu i forest baix d'una capa de formigó. El mal és encara més profund.
A cada sector, cada programa (El PAI nostre de cada dia que deia un amic), cada Pla General, se contemplava la necessitat de dotar la nova fase constructiva amb zones verdes. A priori, aquesta hauria de ser una bona notícia... però com totes les coses, tot té un mig, i dues vores.
Els espais públics enjardinats no poden ser, i sovint ho són, una part secundària de les obres d'urbanització. Des del disseny de l'espai, passant per la vegetació o els materials emprats, fins a arribar al manteniment posterior (que quan se fa, si es que se fa, cal recordar, eixirà de les butxaques de la ciutadania, com quasi tot), són una part igual d'important que la instal·lació elèctrica, o la xarxa de distribució de l'aigua potable.
Seleccionar unes espècies o altres, un disseny o altre, farà que el manteniment posterior, tant en consum de recursos (aigua, energia, hores de treball...) com en consum de diners, ja que a més consum, més hores... etc, major cost.
En el segle XXI, el Banc Mundial confirma (i si confirma aquesta quantitat, es podria pensar que serà major), que un 45% de la població del planeta no té accés als serveis d'abastiment d'aigua potable.
En els "paisos desenvolupats", majoritàriament, reguem els nostres jardins amb aigua potable, sobretot, en la conca mediterrània, on la necessitat de regar és major.
En Europa el consum mig d'aigua (potable, s'entén) per habitant i dia és de 150 a 200 litres. D'aquestos, solament són per a consum entre 3 i 5 litres.
Si Europa està conformada per "paisos desenvolupats" perquè continua fent servir aigua potable per a regar jardins, si existeixen altres moltes alternatives?
Alternatives al consum d'aigua potable per a regar jardineres: Emprar aigua depurada de menor qualitat. Emprar aigua de pluja emmagatzemada en dipòsits en l'època de pluges per a l'època estival. Emprar aigua d'instal·lacions públiques (piscines municipals, SPAs, ...) en lloc de tirar-la al clavegueram directament... i se'n podrien descriure moltes més, que implicarien donar a l'aigua més d'un ús, i no atemptar contra la intel·ligència humana fent servir un recurs tan vital com l'aigua potable per regar jardins.
A més, per lògica, el disseny del jardí és necessàriament un aspecte que determinarà quines espècies (i per tant quins requeriments d'aigua, manteniment) tindrà l'espai públic. Doncs heus ací el problema. La major part de la jardineria que s'ha generat en els darrers anys com a element d'acompanyament dels sectors urbanístics:
1. Consumeix aigua potable per al seu reg.
2. Presenta grans superfícies de gespa.
3. Presenta espècies poc / gens adaptades a les condicions mediterrànies.
4. Genera de forma directa una despesa insostenible per a l'erari públic.
La xerojardineria, o jardineria mediterrània, en comparació amb la jardineria "convencional", presenta tants avantatges, que no s'entén perquè no és la més emprada.
Les zones verdes enteses no solament com a element urbanístic, sinó com a espai públic de trobada i convivència són sense dubte un dels elements més importants des del punt de vista de la planificació urbana.
De fet, en nombrosos processos de participació pública, o d’auditoria municipal com ara les agendes locals 21 posen de manifest la demanda que d’aquestos espais fa la població sense distinció d’edat o condició.
Com a curiositat històrica, cal tindre en compte que els primers jardins del món, entesos com espai de trobada, amb caràcter artístic i sense una finalitat productiva ni econòmica, aparegueren a l’antiga Mesopotàmia. Eren els jardins penjants o ziggurats. Arribaren de fet a ser considerats una de les Set Meravelles del Món Antic, els jardins penjants de Babilònia en el segle VI abans de Crist durant el regnat de Nabucodonosor II en una de les ciutats més importants de l’època ubicada en les riberes del riu Éufrates. Babilònia i Egipte compartien en aquell temps la magnífica cultura de l’enjardinament, com a mostra de poder. En qualsevol cas, en el seu disseny participaven especialistes en botànica, que per altra banda vinculaven la jardineria a la influència dels rius que alimentaven els diferents territoris.
Tampoc s’ha d’oblidar la passió que la cultura àrab va mostrar durant els segles de presència a la Península Ibèrica, que amb uns dissenys que han perdurat en alguns casos fins als nostres dies, va marcar una tendència molt clara en la jardineria de tota la conca del mar mediterrani. Els grans enjardinaments àrabs, provinents de descendència persa, van arribar al seu màxim esplendor durant el segle XIII als jardins de l’Alhambra, on la pedra, l’aigua, la maçoneria en pedra seca i els murs tenien un paper principal. Característics d’aquests jardins eren els estancs, els sistemes de canals i canonades per a fer una distribució i un ús racional de l’aigua que històricament ha constituït un recurs escàs a les zones mediterrànies, i en clara referència a la importància que aquest element tenia en la cultura de regadius àrab.
La jardineria mediterrània, o xerojardineria adaptada, és funcional, econòmica, sostenible en el temps, i presenta, igualment que la convencional, paràmetres de disseny de formes, games cromàtiques, diversitat vegetal... aconseguint una integració en els valors etnològics del territori mediterrani, i una major eficiència en l'ús de recursos naturals i públics.
La sequera mediterrània, cada vegada més intensa, va motivar fa dècades la definició de xerojardineria mediterrània, o jardineria eficient en l’ús de l’aigua. És necessari destacar que mitjançant aquesta tipologia de jardineria es poden fer estalvis de fins el 80% del consum d’aigua d’una zona verda, com alternativa a la tendència actual de models de jardineria importats d’altres països, que consumeixen i malbaraten grans quantitats d'aigua (potable).
Però malgrat tots aquestos arguments, encara hi ha qui pregunta perquè determinats tècnics no fan servir la gespa com a element de disseny en els enjardinaments mediterranis. Segurament, no entenen que la gespa incrementa notablement la necessitat d'aigua d'un jardí, i això, en el mediterrani, no és una bona idea, més, quan hi ha qui la necessita per a beure.
Exemple de jardineria mediterrània:
Simulació enjardinament a nivell de projecte
Font: Elaboració pròpia
Font: Elaboració pròpia
Estudi de projecció d'ombres associat a projecte d'enjardinament mediterrani en habitatge de bioconstrucció
Font: Elaboració pròpia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada