Tornar a la normalitat?

Tornar a la normalitat?

Per Ferran Dalmau – Rovira (@ferrandalmau78)
Enginyer Forestal. Tècnic d’Emergències i Protecció Civil.
Director de una micropime amb 14 treballadors.

Carcaixent, València. 02 d’abril de 2020

Benvolguts /des conciutadans /es:

Tenim problemes. És evident. Mai en la història recent de la Humanitat havíem estat davant una situació com l'actual. I no exagere. Mai abans d'ara havíem sigut més de 7.000 milions de persones en el veïnat (el Món, vull dir). Mai abans d'ara havíem contaminat tant ni consumit tants recursos naturals, energia… com en els últims 150 – 200 anys (des de la revolució industrial). Mai havíem viatjat tant. I el més perillós: mai havíem sigut tan urbanites. I això, tot junt, ens ha fet molt més vulnerables. De fet, la nostra vulnerabilitat ha evolucionat a pitjor exactament al mateix ritme que s'han anat distanciant la societat, la lògica i la naturalesa. De les formes de vida dels nostres ancestres que s'apanyaven amb molt menys que nosaltres, fins a l'extrem de la misèria en molts casos, s'ha passat a una societat (almenys part d'ella) opulenta sense sentit, il·lògica, inconscient, ignorant de l'entorn que l'envolta i de la realitat més enllà de la seua falsa sensació urbana de seguretat. En el sentit negatiu, serem recordats per paraules com “basuralesa” o “antropocé”.  Sí, sí, la capa de residus que deixarem serà evident a escala geològica… és així de trist. I és que en la mesura en la qual l'espècie humana ha modificat la seua forma de relació entre els seus components i amb el medi natural, el risc ha anat guanyant terreny. I, mire vostè per on, ha hagut de vindre un “insignificant” patogen microscòpic per a demostrar-ho. Ha donat igual que moltes persones ho hagueren advertit abans. La forma en la qual “lo urbà” s'ha desentès de “lo natural” desemboca en crisi com la que estem vivint. Però vindran més.

Elaboració pròpia o adaptació del aforisme: “Els temps difícils forgen homes forts, els homes forts creen bons temps, els bons temps creen homes dèbils, els homes dèbils creen temps difícils” del fundador de Dubai Sheik Rashid Bin Saeed Al Maktoum

Així que sí, honrem als nostres morts. Les xifres són dramàtiques. Però, no ens equivoquem. Tenim reptes importants per davant. La crisi sanitària és el símptoma d'una malaltia molt més greu que té a veure amb el model social i econòmic que hem adoptat, de producció i de consum insostenible, amb una gestió del territori i de les ciutats que no té en compte els riscos, amb relacions interpersonals i laborals de “usar i tirar”, amb l'individualisme que ens ha fet febles... I és que, si ens equivoquem una altra vegada, l'esforç que estem fent com a societat, en vides humanes, amb l'aturada de l'activitat, el confinament, l'endeutament… no deixarà de ser una cura pal·liativa. Duríssima, sí. Però no una cura. Si la societat en el seu conjunt, en un escenari com l'actual, no entén i atén el fet que els problemes complexos (com el d'una emergència sanitària, o el repte de la despoblació, o la falta de sostenibilitat…) no accepten solucions simples ni simplistes, i que junt@s som més forts, continuarem fent preguntes equivocades per a continuar aplicant respostes errònies. La crisi sanitària és la conseqüència d'una sèrie de decisions i actes que hem consumat com a societat. Quins actes? Molts. Tornar-nos urbans, còmodes, i certament insolidaris i irresponsables, entre altres. Urbans perquè el 80% de la població a Espanya ja és urbana, mentre l'amenaça de l'extinció demogràfica afecta, en major o menor grau, a més de 4.000 municipis dels quals, 1.286 subsisteixen amb menys de 100 empadronats, i 2.652 no arriben a 501 empadronats.

Municipis que perden població en Espanya en el segle XXI. Font: Ministerio de Política Territorial

Còmodes perquè no volem treballar la terra, tot i que “ciutat” puga ser sinònim de pobresa, de precarietat, d'hostilitat, de persones ancianes que moren soles, de insostenibilitat, d'embossos, d’estrès, de contaminació… però “ser urbà, mola”. Viure en pobles és de “taujans”, diuen, mentre la gent rural somriu davant el “cosmopaletisme” de certs urbanites. Tothom vol televisió per cable, aire condicionat, un cotxe, l'últim telèfon, l'última consola… Alguns fins i tot volen fer “el que els done la gana” sense pensar en les conseqüències, que per a això són més llestos, més guapos, més “políticament incorrectes” i “més millors” que ningú (o això creuen ells…,). S'ha vist amb la quantitat de detencions i multes imposades durant l'Estat d'Alarma. Detencions de gent que es vanava de saltar-se els controls per a anar-se al poble o la platja... Una part de la societat ha aconseguit tal nivell de degradació com a espècie que ja hi ha éssers menyspreables (COVID-iotes, crec que els batejat) als quals la Comunitat, o la resta de la gent els importa poc. Fins a aqueix punt arriba la inconsciència. No són conscients que els seus actes poden afectar també la gent que estimen… tot i que igual és que no estimen a ningú. I aqueix és un altre problema greu. No estimar.

Insolidaris perquè alguns països “rics” no volen jugar amb alguns països “pobres”, perquè grups de països paguen a uns altres perquè els facen el treball brut i bloquegen les seues fronteres, perquè els bancs són més importants que les persones, perquè alguns roben sense importar-los les conseqüències, perquè alguns acumulen recursos per damunt de les seues necessitats, i de les dels seus fills, a costa dels fills dels altres, i els dona igual, perquè alguns (generalment els mateixos que roben) socialitzen les pèrdues, però privatitzen els beneficis (és el mercat, amic…, però només quan convé) o perquè a ningú sembla importar-li, de debò, més enllà del postureig verd, l'única cosa veritablement essencial i el més important per a la vida (la nostra vida), que és l'aire, l'aigua, els aliments, i les persones.

Irresponsables perquè hem abandonat prop del 60% del territori, que mor de despoblament, però hem arrasat i contaminat l'altre 40% en lloc d'aprofitar tots els recursos que ens dóna l'ecosistema de manera raonable, lògica, sostenible. Perquè fem les nostres ciutats sense pensar en els riscos socials, naturals, o sanitaris. Viure tots amuntegats en grans ciutats és un problema davant una crisi... No ho veuen? O pegar-nos al litoral, en primera línia de platja… fins que ve la Naturalesa a recordar-nos amb un temporal que no ens pertany. Sinó que, encara que se'ns haja oblidat, per molts diners, tècnica o ciència que tinguem, nosaltres som part d'aqueixa naturalesa i no podem viure d'esquenes a ella. Deslocalitzàrem la producció.  No ens calfem amb renovables (solar, biomassa…) i consumim fòssils, no renovables (gas natural, gasoil…), no utilitzem fusta ni altres productes agroforestals (renovables, en contraposició a plàstics i altres materials menys nobles), deixem que milers de persones muiren de fam i misèria, però volem fruites exòtiques i menjars exquisits, encara que vinguen de l'altra part del món sense importar-nos el nostre sector primari (agricultura, ramaderia, aprofitaments forestals…). Però si fins i tot anem a entrenar al gimnàs amb cotxe! i si a això, que ja és complex per se, li afegim “la pandèmia social” (el contagi que es produeix en xarxes socials mentre els sanitaris treballen dur cuidant als nostres malalts), i les intrigues palatines dels interessos més o menys legítims de cadascú, tenim un panorama certament complicat, i si m'apuren, preocupant.

De quantes pandèmies abans d'aquesta s'havia assabentat vosté? Només d'algunes, i per les notícies. Segons dades d'UNICEF, prop de 1.000 xiquets i xiquetes moren tots els dies a causa de malalties diarreiques associades amb aigua potable contaminada, sanejament deficient o dolentes pràctiques d'higiene. En total, 748 milions de persones a tot el món continuen tenint seriosos problemes per a accedir a l'aigua. Però això no és important. No són els nostres veritat? Llavors, què més dóna? Lògicament, sí que són dels nostres. Però en la nostra “normalitat” se'ns oblidava. Potser ara ho entenem millor… No obstant això, en tota amenaça hi ha intrínsecament una oportunitat. De la necessitat naix l'enginy. I en les crisis, de la mateixa manera que l'imbècil demostra la seua imbecil·litat en tota la seua esplendor, la bona gent mostra la seua solidaritat, la seua generositat, la seua capacitat cívica, les seues propostes meravelloses, creatives, … ha sigut emocionant veure els milers d'iniciatives grans i xicotetes que demostren tot el que té de bo els quals som capaces. Des de les gents de la Ciència buscant solucions, els Serveis Públics de Salut, donant-ho tot, fins a la vida, fins a les persones que li han portat la compra a aqueixos ancians que ho tenien pitjor per a anar… aqueixa és la meua espècie. Aqueixa, tal vegada, hauria de ser la nova normalitat. Va dir el filòsof i teòleg hondureny Rodríguez Maradiaga que “fa més soroll un arbre que cau, que un bosc que creix”. Volem la normalitat de l'arbre, o del bosc?

Aforisme del filòsof i teòleg d’Honduras Rodríguez Maradiaga. Imatge: Dalmau – Rovira, F.

Volem una normalitat en la qual uns pocs futbolistes privilegiats, xiquets rics malcriats, són aplaudits, fins i tot després de delinquir i estafar-nos a tots? Futbolistes que simplement, entretenen, mentre persones dedicades a les Ciències, ambientals, de la salut, científics i tècnics que simplement, fan avançar el coneixement i ens permeten avançar com a societat, sobreviuen, mentre persones dedicades a l'agricultura, o a la ramaderia, o a la gestió forestal, que ens proveeixen d'aire, aigua i aliments, moren oblidats per aquesta “normalitat” desnaturalitzada… Aquesta nova normalitat hauria de combatre sense treva la ignorància i el desconeixement, la desinformació, les faules, els rumors, les opinions poc fundades i les mentides malintencionades, perquè ens fan vulnerables. De fet, certes actituds quimèriques i perilloses haurien de ser, directament, “anticonstitucionals”. Van contra la convivència.  Urgeix buscar vacuna per a l'amenaça de les persones malaltes d'odi desmesurat, encoratjat per les mentides malintencionades, el joc brut, brut, miserable, de líders irresponsables, de portaveus mercenaris, i d'unes xarxes socials utilitzades de manera despietada i negligent. I urgeix afrontar l'amenaça de la ignorància, que és el substrat de l'odi. Va dir Averroes, filòsof i metge andalusí del nostre passat ibèric multicultural que "La ignorància porta a la por. La por porta a l'odi, i l'odi a la violència. Eixa és l'equació". Ho hem vist moltes vegades abans. Els nazis ja van utilitzar les notícies falses instrumentalitzant els seus propis morts amb el bombardeig de Dresden. Encara que Alemanya havia bombardejat de manera sistemàtica Anglaterra provocant la mort de més de 40.000 civils, quan els Aliats van bombardejar la ciutat, el Ministre de Propaganda nazi, famós autor de la frase que una mentida repetida milers de vegades acaba tenint aparença de veritat, va filtrar que havien mort més de 200.000 civils (quan no eren més de 25.000) a la premsa neutral, manipulant les dades, i generant un cisma entre els aliats. 

Imatge de Toni Frissell d’un xiquet abandonat que agafa a un animal de peluix entre els enderrocs de 1945 a Londres.

Els plançons actuals del nacional – populisme no han inventat res, i es valen dels mateixos ardits. S'aprofiten de la ignorància per a fabricar odi. I ja sabem com acaba. D'ací la importància d'enfrontar-los com el que són, una malaltia per a la societat. Algunes persones meravelloses de l'epidemiologia, virologia, medicina, … s'esgargamellen durant aquests dies explicant que les emergències no avisen, intentant fer pedagogia, explicant per què estem on estem, l'efecte que han tingut les retallades en Sanitat, (i en Educació) quan ens deien que era un cost en lloc d'entendre que era una inversió… Persones que han posat la seua salut, el seu coneixement, adquirit amb esforç, estudi i experiència, al servei de la societat, per a rebre d'alguns a canvi un “aqueixa és la seua opinió”, “jo no em fie”… quan no insults, mentides o desfavors diversos… Vegen si no, la que els ha caigut a Fernando Simón, metge, epidemiòleg i Director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat i al seu equip. Quina papereta. Donar la cara davant una societat cabrejada, per alguna cosa que ha enxampat al món desprevingut. I és que per molta gent “sàvia a posteriori” que hi haja, aquesta situació ens ha pillat a contrapeu.

Però, s'han preguntat per què? Tindrà alguna cosa a veure l'amuntegament en grans ciutats insostenibles en termes socials, econòmics i ambientals? la falta de prevenció? la prepotència d'una societat “avançada”? Tal vegada haja influït en la percepció de caos en la gestió el “cunyadisme” i les faules d'Internet buscant interessos espuris? Segur que s’han comés errors. Com en totes les Emergències. I és que una situació així no s'havia produït mai en les últimes dècades, però pot ser que ser que haver retallat en investigació, en sanitat (i en educació) no haja sigut una bona idea en afeblir el nostre sistema de salut i la consciència col·lectiva? Pot tindre alguna cosa a veure que en la normalitat prèvia el jo fóra infinitament més important que el nosaltres? No ho sé. Tinc més preguntes que certeses. I conste que no jutge i que assumisc, per endavant, que puc estar equivocat. Solament descric algunes observacions, i em faig preguntes. No em malinterpreten. O sí. Honestament, i amb tot respecte, m'és igual. No per res, simplement és que el més probable és que no ens coneguem mai. Així que no passa res. El meu punt de vista és tan irrellevant com el seu. Però pense en les causes que acabe d'exposar i si creu que pot haver-hi part de veritat en tot això. Hi ha més. I ara, si no li importa, pense en conseqüències.

La pandèmia i la incapacitat per a gestionar-la millor de tot el “primer món” (món només hi ha un)? La falta de producció pròpia de materials bàsics? La falta de percepció dels riscos als quals estem exposats? l'individualisme? La desnaturalització? La conseqüència més perillosa, segurament. Tal vegada, hauríem d'entendre que unes decisions o unes altres, com a societat, no són bones o dolentes. Només ens portaran unes conseqüències o unes altres. I almenys, hauríem de ser conseqüents. Si es produeixen conseqüències pels nostres actes, no ens queixem. Si no ens agraden les conseqüències, modifiquem els nostres actes. Si no ho fem, almenys, per coherència, no ens queixem. Què fa vostè perquè les coses no siguen com són? Si la resposta té a veure amb activitat en xarxes socials, ja li conteste jo: segurament, res. Tenim exactament el que ens mereixem (com a conjunt d'individus que viuen en una societat) perquè som de molt opinar, però de poc fer. La realitat es canvia amb accions en el món real. Banyant-se, implicant-se, fent (Saber, és fer). Alimentades per xarxes si volen, o aprofitant aqueixa eina. Genial. Però no es prevenen futures pandèmies amb tuits o “whatsapps”. No es millora el Sistema Públic de Salut des del sofà veient sèries. Ah, i els collons estan molt lluny del cervell. Que en aquests dies incerts els amics de la “collonina” campen per tot arreu. Les opinions i els “barguments”, no curen malalties. Les malalties es curen amb inversió en prevenció, en un sistema de salut forta, i amb investigació dotada pressupostàriament, i de qualitat. No amb precarietat, ni discursos interessats. Amb una societat formada i informada Algú pensa que si la salut no fos negoci hi hauria empreses interessades a ficar l'urpa? Quan la salut és un producte, només accedeix a ella la gent amb diners. La resta, ja s'apanyarà, no? Miren als Estats Units… Veure el món a través d'un “telèfon intel·ligent” (tan intel·ligent com la persona que el maneja, segurament) no canvia la realitat. I la realitat és que cada persona té una part de responsabilitat en la “normalitat”. Per acció o per omissió. Però una normalitat, o una altra, és la suma dels actes de tots i cadascun de nosaltres.

Tal vegada, i dic tal vegada perquè no sóc qui per a dir-li a ningú el que ha de fer, hauríem de preguntar-nos si volem “tornar a la normalitat” o volem una normalitat millor. Totes les persones tenim capacitat per a canviar coses. A la nostra escala. Podem triar on comprar, on viure, a qui votar, informar-nos abans de parlar, com relacionar-nos amb els altres, ser responsables o no, ser solidaris o no, ser còmodes o no… Podem ser recordats també per ser qui va posar fi a l’Antropocé, al repte demogràfic, qui va plantar cara al Canvi Climàtic... Bonhomia? Sí. Clar. Si vostè prefereix l'antònim, allà vostè.

Va dir Martin Luther King fill que “… el progrés humà no és ni automàtic, ni inevitable…”. La normalitat tampoc.

De veritat volem tornar a la normalitat anterior?